Poderosas

Des del CFD ens sumem a la proposta de M.A.F.I.A. (Movimiento Argentino de Fotógrafxs Independientes Autoconvocadxs) per a realitzar una cobertura col·laborativa del Paro nternacional de Mujeres. El Paro Internacional de Mujeres i la Vaga de totes és una crida a la mobilització pels drets de la dona i contra la violència masclista que va succeir el passat 8 de març a més de 50 països.

M.A.F.I.A. convidava a una fotògrafa de cada ciutat per “parar i mirar juntes més enllà de les distàncies i geografies. Fer un àlbum d’imatges que ens agermani en temps i espai.” Així va néixer el projecte PODEROSAS.

Des del CFD ens organitzem en grup, volíem tenir l’experiència de la cobertura col·lectiva a escala local, estar al carrer amb les companyes construint una mirada múltiple i comuna. La nit del 8 de març, després d’un dia llarg i intens, editem juntes i enviem la selecció a M.A.F.I.A. i en una nit, M.A.F.I.A va editar les fotografies que els arribaven de cada ciutat. El 9 de març es va publicar la cobertura en  aquesta plataforma web.

Les fotògrafes de Barcelona vam ser Izaskun Zabalza, Noelia Santillan, Mayu Ruiz, Lea Laugier, Marta Alegre, Pat Satzenn, Laura Segaz. El text que segueix està escrit entre totes les participants. Ona Bros estava de recolzament en l’edició.


Poderosas. Vídeo realitzat per M.A.F.I.A.

 

*********************************************************************

21:00h. Plaça de Sants. “La Nit és Nostra. Fem-Nos Fortes, Fem-Ho Juntes”, sota aquest lema comença la marxa, la nit prèvia al 8 de març. 1.500 dones, lesbianes i trans pels carrers de Sants. Em sento una més entre totes. Les accions, la poesia, el record de les que van lluitar…ocupen part del discurs i per moments la pell se’m posa de gallina amb la força “de totes”.

Capturar les imatges d’un sentiment tan poderós amb l’escassa llum de la nit era difícil, tanmateix, no deixava de disparar cada moment que et provocava una mirada còmplice, cada moviment o acció que mostrava la seva força, cada crit que lluita per totes nosaltres.

7:05h. Fabra i Puig. Era la primera vegada que assistia a una acció de tallar el trànsit. Quan el semàfor es va posar vermell totes es van disposar al mig de la Meridiana fent veure la seva pancarta a tots els passatgers dels vehicles que es disposaven a entrar a Barcelona per l’avinguda.

Vaig aprendre que el moment idoni per realitzar una fotografia va per segons on decideixes què prioritzes i què descartes de la imatge.

7:00h. Fabra i Puig. Des del moment que vaig arribar a un dels punts d’intervenció del Paro Internacional de Mujeres, vaig veure aquesta ronyonera, vaig decidir fotografiar-la perquè hi havia dues paraules molt importants i a la vegada oposades. VIOLÈNCIA / PARLEM. Em va semblar molt poderosa i sintètica de com lluitem per la nostra igualtat per decidir sobre el nostre present.

8:00h. Cel ennubolat, es saluden i abracen les dones que van arribant al punt de trobada. ‘Yo me voy a pillar un café, ¿alguna quiere?’ ‘¿Sabéis si alguna más está en camino?’ ‘¿Donde está la pancarta?’ ‘Aquí, aquí’. ‘En los otros lugares dicen que empiezan a las 8h30, que igual son pocas pero se sienten fuertes’. Em presento i explico perquè i per a què són les fotos que vull fer de l’acció. Cap d’elles té problema per sortir a cara descoberta (així que molt més fàcil, penso agraïda).

Poc abans de l’hora acordada, una vintena de dones es dirigeixen decidides a Gran Via, a l’altura de Campana La Magoria. D’edats molt variades, totes somrients i còmplices. El semàfor es posa vermell i al crit de ‘Visca, Visca, la lluita feminista!’ les dones despleguen la pancarta i tallen els sis carrils, doble sentit, d’una de les principals entrades a Barcelona.

 

8:00h. ‘Nosaltres parem’ es llegeix a la pancarta. I si les dones paren es para tot, perquè amb elles es sostenen tant les precàries feines productives com les reproductives – aquelles importants invisibilitzades. Tallant la carretera obliguen a parar 15 minuts del frenètic ritme capitalista, i denuncien el patriarcat que oprimeix i assassina. 15 minuts que són una exhalació (penso quan acabo: no era tan fàcil), on tot passa tan ràpid, a una li agradaria tenir ulls al clatell i cames més llargues per recórrer tots els racons i capturar-ho tot.

 

12:00h. Barri del Poble-Sec. Des de les 12.00 fins a les 12.30 les dones paren i baixen al carrer amb una cadira. Ens reunim davant la biblioteca. Vam estar xerrant, rient i informant totes les persones que anaven venint.

13:00h. Raval. Sabrina forma part d’un col·lectiu que lluita pels drets i contra la violència a les treballadores sexuals, Putes indignades. Molt amablement accedeix que li puguem fer fotos. Alçant el seu cartell amb la frase “la violencia hacia las putas también es violencia machista”, un senyor que passa comença a insultar-la, l’escena era un clar exemple del que ens volia explicar la Sabrina, la violència es manifesta per tot arreu i a totes les cantonades. La desigualtat i la desprotecció estan presents en tots els sectors.

14:00h. Raval. La primera experiència que vivim en arribar al vermut convocat per les “Putes indignades” va ser una persona que llançava crits d’odi. La dignitat es va apoderar d’ella i amb el cap ben alt i l’ànima apoderada, manté el seu somriure i la fa fora. La rabia m’envaeix i tinc ganes de córrer darrere seu…no sé de què serviria, seria inútil… prenc exemple d’ella i faig cas omís. La fotografiem quan acaben els crits buscant el primer reconeixement còmplice de la seva lluita.

Decidim prendre un cafè abans que comenci la sessió del vermut. Algunes de nosaltres ens llevem d’hora per cobrir els talls en la ciutat i necessitàvem cafeïna. Quan tornem el carrer vibra amb un ambient distès, el menjar es reparteix generós entre els que assistim. Una dona vestida de geisha es molesta quan faig una foto de context on el focus era ella. Parlem i m’explica que els periodistes que cobrien el reportatge no van respectar la seva decisió de no sortir i van seguir gravant. Esborro la fotografia i li demano disculpes.

Una altra dona posa per nosaltres fent gala dels seus millors perfils, somriu i juga amb la càmera però ens demana que no publiquem les seves fotos. A vegades et pots sentir una intrusa, inclús invasora davant d’aquestes situacions. La responsabilitat de com fas servir la càmera davant col·lectius sensibles és delicada. El respecte està per sobre de totes les coses i així ha de ser. Decideixo deixar de fotografiar i asseure’m amb les companyes, parlar amb la gent, formar part d’elles.

19:00h. Plaça Universitat. A la Plaça de la Universitat es comença a demanar moviment. Es llegeix i se sent “Sin putas no hay feminismo”, “Estibadoras indignadas, estudiantes”, “Lliures i combatives”, “Yayoflautas contra los recortes”, “Menos dietas y más galletas”… Ho fotografio tot intentant aconseguir una imatge completa de l’ambient, però de cop un grup de dones negres crida la meva atenció. Parlen a les seves pancartes d’aquesta doble discriminació per ser dona i negra, algunes sèries, altres amb somriure, totes amb una presència forta, imponent i digna. Crec que aquest grup m’atrau especialment perquè encarna un feminisme obert i inclusiu, dins del qual hi ha un forat per tota la resta de causes que omplen la plaça. Una de les seves pancartes ho diu ben clar: “Tu feminismo no es feminismo si no es interseccional”.

21:00h. Carrer de Pelai. La multiplicitat ja s’ha fet unitat. Totes aquestes persones, colors i missatges diferents són des de fa estona un solo cos. És un cos amb nom de dona i un sentiment compartit d’alliberació, respecte i complicitat. Crida fort “Visca, visca, visca, la lluita feminista!”, i el seu lema “La revolución imparable de las mujeres” no podria descriure millor el pas ferm i viu de la marxa. Al seu pas, diversos aparadors llueixen pintades que són crits lluminosos impossibles d’ignorar. Una dona de mitjana edat que camina en direcció contraria, al marge de la multitud, es deté al llegir en un d’ells “La talla 36 m’apreta el clitoris” –darrera el cristall, dos cossos femenins publicitaris probablement d’aquesta talla– i es queda mirant-lo llargs segons, com si volgués donar-me el temps suficient per aconseguir un enquadre net. La dona no somriu, potser perquè s’està debatin entre considerar-lo un immadur acte vandàlic o una ingeniosa mostra de desafiament a les absurdes exigències de la moda. O les dues coses. Sigui com sigui, no crec que oblidi la frase aviat. I jo tampoc.

 

 

LARA FEMLA

 

Comentaris tancats.